Fa una mica més de dues setmanetes que vam arribar a Mèxic i ja va sent
hora que escrigui alguna cosa al blog. Per si algú ho dubtava...sí, som a Mèxic
i sí, hem iniciat la nostra aventura sabàtica. No he escrit abans per problemes
tècnics: un dels ordinadors es va espatllar només arribar i l’altre no em
carregava la pàgina del blogger. Mig-resolts els problemes tècnics, ja som
aquí!
Com cada cop que començo en un nou lloc, quan fa pocs dies que hi sóc, em
sembla que ja en fa una eternitat i m’entra l’angoixa de que tot hauria d’anar
més ràpid. Deu ser per això que, quan es compleixen només 20 dies que som aquí,
ja hem obert un compte bancari, hem seleccionat
un apartament on viure a partir del mes d’abril, comprat un cotxe i encara hem
tingut temps per visitar unes quantes ruïnes maies, fins i tot el Chichen Itza,
fer un mini viatge a Isla Holbox, visitar parts de l’estat de Yucatán, descobrir platges desertes, passar un dia a Xcaret, nedar amb dofins, amb tortugues i fins i tot
relaxar-nos a estones. Gens malament. Potser hem corregut massa... deu ser el
ritme de Barcelona que encara arrosseguem i que no té res a veure amb els ritmes
caribenys que trobem per aquí, n’anirem aprenent.
La primera impressió? Res del que ens arriba a casa nostra sobre Mèxic. Si
l’hagués de descriure després dels pocs dies que porto per aquí i essent
conscient que el poc que hem vist és la
part més “guiri”, diria que Mèxic és un país segur, on deixen les bicicletes
sense lligar i les claus dels apartaments sota l’estora, de gent bona amb
moltes ganes d’ajudar sense rebre res a canvi, amb bon clima i sobretot amb
molt bon menjar. Fins aquí tot bé. D’altra banda, per a certes coses
pràctiques, a vegades et sembla que més que creuar l’Atlànic, has passat pel
túnel del temps i te’n has anat unes poques dècades enrere.
Com tots els inicis, a estones són durs, però sincerament poc, poc durs. En
algun moment buscant apartament ens hem estressat una miqueta i ens hem estirat
dels pels quan l’ordenador va deixar de funcionar el primer dia. Però realment
són moments que passen aviat quan els relativitzes menjant un mango sota una
palmera davant del blau turquesa del Carib. El que sí que no se’m passa tan
fàcilment és el fet de trobar a faltar la família.
Us volia deixar amb una selecció de fotos, però haurà d’esperar perquè com
deia al principi, la connexió no és gaire bona i no les puc carregar.
Continuaré escrivint, espero que més sovint i amb menys problemes tècnics.