 |
| El Carlos mirant el primer escorpí just després d'haver-lo capturat. |
Fa més de 100 dies que vivim a la Riviera Maya: sol, palmeres, platges paradisíaques,
hamaques, una naturalesa exuberant… Cert. Tot cert, tot encantador, un luxe. Però
instal·lar-te en un lloc nou i desconegut té les seves dificultats i per tant, durant
el dia a dia, no tot són flors i violes, o posat en context, no tot són cocoters
i hamaques. Mentre un gaudeix dels luxes de viure al paradís també s’enfronta a
reptes quotidians: un acte tan senzill com activar una targeta de dèbit es pot
convertir en una aventura de tres dies i trobar un lloc per imprimir els papers
que necessito per a fer els tràmits de la residencia, en una odissea impossible.
Tot i això, aquest tipus de reptes ja saps abans d’arribar que tard o d’hora te’ls
trobaràs.
Però n’hi ha d’altres, aquells que no t’esperes, que són els que et fan
adonar, de cop, que no ets en territori conegut. Són esdeveniments inesperats i
sovint complicats que no entren dintre de la teva lògica cap-quadrada del món occidental,
còmode i conegut fins ara i de cop te’n adones que estàs vivint les aventures
que anhelaves, tot i que possiblement en una forma molt diferent del que
esperaves.
L’última d’aquestes aventures: una petita invasió d’escorpins a la nostra idíl·lica
casa enmig de la selva yucateca. Des de que vem arribar ens hem acostumat a tot
tipus de bitxos: aranyes i insectes de totes mides i colors i jo que sóc tant
de ciutat, em sorprenc últimament acceptant la presència de totes aquestes
criatures amb molta naturalitat i tranquil·litat. Però des de fa una setmana,
quasi cada nit ens visita algun escorpí: animalons tan interessants i exòtics
com esfereïdors. Ens en han entrat d’espècies, de mides i de colors diferents i
fins i tot una mama-escorpí carregada de bebes-escorpins a l’espatlla.
 |
| La mamá-escorpí carregada de bebes-escorpins |
Amb el primer, tant punt veure’l el Carlos i jo vam acabar dalt d’una
cadira cadascú amb un gat a la mà. Després de veure que l’escorpí ni es movia,
ni s’immutava, el Carlos va treure el valor necessari per capturar-lo. Per sort
tenim per veí un biòleg i amic que tan bon punt li vam portar la criatura el va
treure del pot, se’l va passejar per tot el cos i es va dedicar a donar-nos una
classe de biologia sobre la vida i miracles d’aquella espècie d’escorpins. Més
tranquils i sabent que encara que et piqui un bitxo d’aquests no et moriràs
(només del susto) vam tornar a casa
desitjant que en aquest cas l’animaló només s’hagués equivocat de camí.
Però no, devem estar enmig de la ruta vespertina perquè des d’aleshores ens
en segueixen apareixent i tot i que cada cop que en veiem un no podem evitar posar-nos
nerviosos, ens sorprenem a nosaltres mateixos prenent-nos el tema cada cop amb
més naturalitat.
Ens trobem ara mateix en el transcurs d’evitar que aquestes criatures
entrin a casa segellant totes les possibles entrades però alguna cosa ens diu
que els que estem fora de lloc som nosaltres, al cap i a la fi la selva yucateca
és el seu hàbitat i no el nostre, així que potser som nosaltres els que els hem
de demanar permís per quedar-nos i acceptar-los com animal de companyia.
 |
| El Roberto (el nostre veí, amic i biòleg) amb el Carlos admirant a casa l'última captura. |
