3 d’octubre del 2012

Parèntesi sabàtic


Nedant amb tortugues a Akumal

Hem decidit fer un parèntesi a la nostra vida sabàtica. Després de més de mig any cent per cent sabàtic ens tocava mullar-nos i decidir si ens quedàvem un temps més a la Riviera Maya i provar la vida laboral aquí, o si tornar fer maletes i marxar a conèixer altres estats de Mèxic com ara Chiapas. Ens vam donar un mes de temps: si algun dels dos trobava una feina que fes el pes, ens quedàvem. Dit i fet, el Carlos ja fa quasi un mes que treballa i jo començo demà, a mode de proba fins desembre i després ja veurem. El fet és que els estalvis no duren per sempre i en canvi a la crisi a casa nostra no se li arriba a veure el final. Treballant aquí fem currículum i guardem part dels estalvis per més endavant que bona falta ens poden fer.
  
I  de cop la nostra rutina ha canviat. Ara ja tornem a saber en quin dia vivim, els dilluns ja tornen a ser dilluns i les platges paradisíaques s’han d’esperar fins diumenge. Però tot es fa més fàcil quan tens l’opció de decidir. Estem, segurament, en una de les poques vegades a la nostra vida en que tot el que comences, si t’agrada ho continues i si no, bon vent! I amb la batuta a la mà tot és més fàcil.

Voluntariat amb micos aranya
Deixem enrere sis mesos inoblidables, plens de noves experiències que ens han transformat. El primer mes va ser com sempre una lluna de mel: els problemes i defectes del país que t’acull encara no surten a la llum i tot ho vam viure amb gran intensitat. El segon més vam tenir la gran sort de poder formar part d’un projecte de voluntariat impressionant cuidant micos aranya però el voluntariat va acabar abruptament quan un dia els micos es van enfadar amb el Carlos i li van destrossar la cama, cosa que va suposar que durant unes setmanes estiguéssim en cures intensives. A partir d’aleshores ens vam dedicar a viatjar, acompanyats molts dies per les visites de la família, i a participar en un altre projecte de voluntariat en un centre comunitari d’educació. De totes aquestes experiències n’han sorgit noves amistats i vincles amb el nou lloc que ens acull.

Visita a Palenque, Chiapas.
Ara ens toca viure al paradís però del costat dels treballadors, aquells que sovint se’n obliden que hi són, perquè la vida laboral a Quintana Roo no és fàcil. Es treballen moltes hores i els sous són baixos fins i tot per als més estudiats. Però de moment sembla que hi ha una cosa en abundància que no hi ha a casa nostra, o al menys no per a tothom: oportunitats. Nosaltres les intentarem aprofitar mentre ens convinguin i quan ens tornin a picar els peus, ens tornarem a moure... maletes i gats!
Continuar...

12 de juny del 2012

Jo sóc escorpio... i tu?



El Carlos mirant el primer escorpí just després d'haver-lo capturat.
Fa més de 100 dies que vivim a la Riviera Maya: sol, palmeres, platges paradisíaques, hamaques, una naturalesa exuberant… Cert. Tot cert, tot encantador, un luxe. Però instal·lar-te en un lloc nou i desconegut té les seves dificultats i per tant, durant el dia a dia, no tot són flors i violes, o posat en context, no tot són cocoters i hamaques. Mentre un gaudeix dels luxes de viure al paradís també s’enfronta a reptes quotidians: un acte tan senzill com activar una targeta de dèbit es pot convertir en una aventura de tres dies i trobar un lloc per imprimir els papers que necessito per a fer els tràmits de la residencia, en una odissea impossible. Tot i això, aquest tipus de reptes ja saps abans d’arribar que tard o d’hora te’ls trobaràs.

Però n’hi ha d’altres, aquells que no t’esperes, que són els que et fan adonar, de cop, que no ets en territori conegut. Són esdeveniments inesperats i sovint complicats que no entren dintre de la teva lògica cap-quadrada del món occidental, còmode i conegut fins ara i de cop te’n adones que estàs vivint les aventures que anhelaves, tot i que possiblement en una forma molt diferent del que esperaves.

L’última d’aquestes aventures: una petita invasió d’escorpins a la nostra idíl·lica casa enmig de la selva yucateca. Des de que vem arribar ens hem acostumat a tot tipus de bitxos: aranyes i insectes de totes mides i colors i jo que sóc tant de ciutat, em sorprenc últimament acceptant la presència de totes aquestes criatures amb molta naturalitat i tranquil·litat. Però des de fa una setmana, quasi cada nit ens visita algun escorpí: animalons tan interessants i exòtics com esfereïdors. Ens en han entrat d’espècies, de mides i de colors diferents i fins i tot una mama-escorpí carregada de bebes-escorpins a l’espatlla.

La mamá-escorpí carregada de bebes-escorpins
Amb el primer, tant punt veure’l el Carlos i jo vam acabar dalt d’una cadira cadascú amb un gat a la mà. Després de veure que l’escorpí ni es movia, ni s’immutava, el Carlos va treure el valor necessari per capturar-lo. Per sort tenim per veí un biòleg i amic que tan bon punt li vam portar la criatura el va treure del pot, se’l va passejar per tot el cos i es va dedicar a donar-nos una classe de biologia sobre la vida i miracles d’aquella espècie d’escorpins. Més tranquils i sabent que encara que et piqui un bitxo d’aquests no et moriràs (només del susto) vam tornar a casa desitjant que en aquest cas l’animaló només s’hagués equivocat de camí.

Però no, devem estar enmig de la ruta vespertina perquè des d’aleshores ens en segueixen apareixent i tot i que cada cop que en veiem un no podem evitar posar-nos nerviosos, ens sorprenem a nosaltres mateixos prenent-nos el tema cada cop amb més naturalitat.

Ens trobem ara mateix en el transcurs d’evitar que aquestes criatures entrin a casa segellant totes les possibles entrades però alguna cosa ens diu que els que estem fora de lloc som nosaltres, al cap i a la fi la selva yucateca és el seu hàbitat i no el nostre, així que potser som nosaltres els que els hem de demanar permís per quedar-nos i acceptar-los com animal de companyia.

El Roberto (el nostre veí, amic i biòleg) amb el Carlos admirant a casa l'última captura.

Continuar...

4 de maig del 2012

Perdoni, què diu que què?


Cada vegada que canvio de país, em sorprenc dels profunds canvis que aquest fet provoca en mi. Provar d’entendre una cultura diferent de la pròpia i fer-ho amb una actitud receptiva no és feina fàcil: algunes de les creences que tens més arrelades sobre la vida i la gent queden en entredit i les respostes pròpies més habituals a determinades situacions o les expectatives sobre com hauria d’actuar la gent pateixen canvis fonamentals. 
En moltes ocasions he tingut la sensació d’estar alliberant meva ment d’uns tentacles que en limiten les seves possibilitats, a Mèxic en canvi, ens hem trobat amb situacions tan inversemblants que estan re-definint el concepte que tenia de sentit comú. Us en posaré alguns exemples prou il·lustratius:

A la companyia telefònica:

Telcel ve a ser com Movistar a Espanya. Hi vem anar a preguntar la possibilitat de contractar una línia telefònica i/o d’Internet i la conversa va anar mes o menys així:

-        - Quins són els requisits?
-        - Identificació i 5 referències.
-        - 5 referències de que? Del banc?
-        - No, 5 persones a qui puguem trucar per demanar referències
-        - Per què?
-        - Per demanar referències
-        - Per què?
-        - Perquè estàs demanant un crèdit.
-        - No, no, no, no.... vull un contracte per una línia de telèfon.
-        - Això mateix senyoreta, està demanant un crèdit.
-        - @#€$”# ?!?!?!?!
-           ......
-       - Acabem arribar aquí, no tenim referències. Serveixen contactes d’altres parts de Mèxic?
-        - No, han de ser de Playa del Carmen i han de tenir un contracte amb Telcel
-        - @#€$”# @##@#€$”# !!!!!!!!
-          ......
-        - No podem complir aquest requisit. Que ens recomana? Serviria una targeta de crèdit?
-        - Porti 5 referències
-        - Mecagunlaputadoros!


A Trànsit:

Vem anar a preguntar que calia fer a que el Carlos pogués renovar el seu carnet de conduir de Mèxic. Sorpresa, sorpresa.... si el carnet caducat és d’un altre Estat de Mèxic, has de fer examen! - PERDÓN?!?!?! A mi em va agafar un atac de riure, ara que el Carlos es pensava que ja havia fet tots els exàmens de conduir possibles a la seva vida! Pensem-hi, és com si anessis a viure a Madrid i t’haguessis de tornar a treure el carnet de conduir! Jo en plan cachondeo li pregunto a la policia: “Però és que es condueix diferent al sud que al nord de Mèxic?” I ella em contesta en un to seriós “Muuuuy diferente”. Passat el segon atac de riure i sent conscient que al Carlos el veia més aviat conduit amb el carnet caducat que fent l’examen vaig optar per fer anar la seva lògica caribenya i pensar en la solució més inversemblant possible: “Senyoreta, si el meu marit té el carnet de conduir espanyol en vigor, pot conduir en aquest Estat amb aquest carnet?” BINGO! Resposta: “Sí, Claro, si no está caducado”

És a dir, tu vas conduit per la Meridiana i et para un mosso: “Carnet i papers del cotxe”. Acte seguit diu el mosso: “El seu carnet està caducat. Multa”. Solució: “Esperi, esperi....per aquí tinc el carnet de conduir de Mauritània vigent”. I el mosso: “A molt bé, compte amb els camells i que vagi bé”.

Sobre el mateix mostrador on estàvem discutint, a l’abast de la mà de tothom, com qui agafa un tríptic, hi havia dos safates etiquetades: “exámenes” i “exámenes por corregir” i dos metres més enllà els pringats fent els exàmens en cadires de braç.

A la mateixa comissaria de policia un diploma ben emmarcat diu així:

La joyería Lapis otorga a:
El Departamento de Policía de Playa del Carmen
El reconocimiento de haver superado con éxito el curso de:
Seguridad

Al banc:

Vem obrir un compte pocs dies després d’arribar i vem fer una transferència de diners des de Barcelona. Al cap d’uns dies volíem comprar un cotxe, al comptat, amb els diners de la transferència. Anem al banc i ens diuen que els diners són al compte però que sense la targeta del banc no es poden treure, targeta que no teníem perquè triguen unes setmanes a donar-te-la. No hi va haver manera, a la finestreta del banc, en persona, passaport i contracte del banc en mà i els nostres diners els tenien retinguts i no ens el van voler donar. Solució: ells mateixos et fan allà mateix una targeta “EXPRESS” sense nom, per uns 7 euros i ara sí: treu el que vulguis!

Al mateix moment una noia americana intentava canviar dòlars a pesos dues finestretes més enllà. D’alguna manera els sistemes informàtics d’última generació del banc van detectar que la noia ja havia canviat diners cinc vegades anteriorment al mateix lloc i que no ho podia fer una sisena. En el seu cas la solució que li van donar: “vine amb una amiga i que els canviï per tu”!!!
Seguint amb el banc: Al sistema de seguretat de la seva pàgina web, quan hi entres per primer cop, et fan triar entre una sèrie de fotografies i donar-li un nom i et diuen que a partir d’aleshores, cada vegada que accedeixis al compte online hauràs de corroborar si és o no correcta la fotografia i el nom. A la pràctica: cada cop que entres et surt la fotografia i el nom correctes!!

Al registre civil:

Vem anar a registrar el matrimoni al registre civil i ens van dir que passéssim a buscar el certificat al cap d’unes setmanes.

Unes setmanes més tard vaig a veure el “Licenciado Edgar”:

-        - Señorita, hem tingut un problema amb un dels papers que va presentar.
-        - Quin?
-        - Aquest: la apostilla s’ha de traduir a l’espanyol
-        - Però si està en espanyol!!!!
-        - No, miri, aquí diu Apostille no Apostilla
   (atac de riure).
   El “licenciado Edgar” continua:
-         -  ... i sota de Nombre posa Name i Prénom, i sota de Fecha posa Date, i sota de....
-         - @#@#@#¡¡¡¡¡¡¡¡¡¡¡¡¡¡¡¡ Esperi, esperi, esperi.....Això és perquè el document ESTÀ EN TRES IDIOMES: espanyol, anglès i francès, perquè és el format per fer papers a l’estranger!
-        - Però ho ha portar traduït a l’espanyol.
-        - JA ESTÀ EN ESPANYOL Capsigrany!!!!! És un document oficial d’Espanya!!!!
-        - Miri señorita, jo he de copiar aquest paper i hauré d’ometre aquestes parts i quan arribi a la central m’ho retornaran.
-        - Señor Licendiado, no estarà ometent res... perquè es repeteix en diferents idiomes!!!!
-        - D’acord señorita jo ho envio però sota la seva responsabilitat. Passi dilluns.

Esperem que al proper Licenciado a qui li arribin els papers a la central de licenciadolandia s’hagi tret la llicenciatura en sentit comú!

Yoga cat

Aquest és un petitíssim recull del que ens ha passat en aquests dos mesos, a saber el que ens espera... No dic que situacions com aquestes no les trobis a Catalunya, n’estic segura que sí, però potser aquí, després s'una bona cura a base de mojitos i meditació, em fan més gràcia.
Continuar...

19 d’abril del 2012

Platges privades i neveres vetades


La setmana passada vem decidir anar a conèixer la platja de Paamul, a uns 10 km de casa. S’hi arriba agafant la carretera federal i després un trencall fins a la platja. A l’entrada de Paamul trobem uns nois al costat d’una barrera alçada; no ens diuen res i procedim a buscar aparcament. Fem una ullada a la platja i decidim anar a buscar la nevera i altres trastos. Fins aquí tot bé, però un cop la nevera treu el cap del maleter un noi se’ns acosta per dir-nos que no podem anar a la platja amb la nevera. Els mexicans tenen el costum d’anar amb neveres a la platja, fet que no és d’estranyar tenint en compte que els preus dels bars i restaurants estan a estàndards americans. Per tant, si prohibeixes l’ús de neveres, automàticament restringeixes l’entrada de gent local a les platges i les converteixes en “privades”.

Però segons la llei mexicana, TOTES les platges són públiques a excepció d’aquelles que  es troben dins de recintes militars. Per tant, si les platges són públiques, com pot ser que et prohibeixin l’entrada de neveres? És més: qui t’ho prohibeix? Segons el noi de l’entrada, l’empresa propietària de tot: del restaurant, de l’administració de les finques, del càmping, etc. És a dir, que a la pràctica qui decideix que s’hi fa a cada platja són els inversors estrangers.

Tot i així, insistim: no et poden prohibir res en una zona pública. On està el truc? En que l’empresa (segurament americana o espanyola) controla l’accés a la platja i, tot i que estan obligades a mantenir un accés públic obert, no ho respecten. Per tant, tot i que no et poden prohibir res a la platja, sí que et poden prohibir aparcar a la zona o simplement accedir a la platja a través dels seus “dominis”.

Aquell dia vem decidir deixar la nevera al cotxe per no crear un conflicte però no sense abans haver-li qüestionat tot plegat al noi. A ell, com a mexicà també se li està “prohibint” l’entrada i l’ús públic de la platja per a que els güeritos (blanquets) puguin gaudir-ne sense haver de patir les molèsties d’haver-la de compartir amb la gent local. Ell mateix va reconèixer que tot i que abans hi anava, ara ja no hi va per evitar problemes. I és que ell sap exactament les ordres que té i possiblement si no és una nevera, serà una altra excusa la que trobaran per evitar l'entrada de la gent local.

Es tracta d’una situació que es repeteix al llarg de tota la Riviera Maya. La mateixa història la vem sentir a Akumal. Tot i que allà la cosa és encara més greu: Akumal pertany, tot el poble, a una sola família d’americans, que per posar-hi més inri, es diuen els Bush. En particular una de les filles gestiona el “cotarro”. Al llarg dels anys ha fet la vida impossible a la gent local fins a arribar al punt d’haver-los expulsat d’on vivien (al costat de la platja) i cedir-los uns terrenys a l’altre costat de la carretera on, com han pogut, hi han construït un assentament que queda prou lluny com per no molestar als turistes i prou a prop com per que puguin desplaçar-se a la zona de la platja a treballar, és a dir, al mateix lloc d’on se’ls ha expulsat. Sabem del cert a més, que quan algun d’ells ha volgut asseure’s una estona a la platja (dins dels 20 metres públics per llei) davant d’un hotel, se’ls ha fet fora mànega en mà.

Però la situació és més greu encara. La mateixa Laura Bush ha muntat una ONG (el CEA) que se suposa que es dedica a cuidar principalment els corals i les tortugues marines. En realitat, a través d’aquesta entitat, el que fan és restringir encara més l’ús de la platja per part dels locals. Com que la mateixa família també és propietària del centre de busseig, entre la ONG i aquest centre gestionen totes les visites dels turistes i han aconseguit que la gent local que tenia negocis de busseig se’n anessin perquè no tenien permís de treballar dins dels "dominis" (recordem que la platja és pública) de la sra. Bush.

Totes aquestes dades les hem obtingut xerrant amb habitants d’Akumal i estan contrastades per la premsa local: fent una simple cerca al google ràpidament trobes noticies que corroboren totes aquestes històries.

Al final, l’objectiu és el mateix a tot arreu: expulsar la gent local del SEU espai, de les SEVES platges per a que quatre americans i europeus en puguin gaudir sense ser molestats. Fins i tot a Akumal, la Sra. Bush va voler construir una piscina a la zona del poblat per evitar que els locals s’acostin a la platja.

Aquesta és l’altra cara de la Riviera Maya, la que no s’explica.

Visiteu la Riviera Maya. Val la pena. Però feu-ho conscientment: anant per lliure, evitant les “patranyes” de les grans corporacions, intentant beneficiar la població local i respectant el medi ambient i la seva fauna. 

Les platges els diumenges s'omplen de gent local, mentres ho permetin
Continuar...

Playas privadas y neveras vetadas


La semana pasada decidimos ir a conocer la playa de Paamul, a unos 10 km de casa. Se llega por la carretera federal y después a través de un desvío hasta la playa. A la entrada de Paamul encontramos unos chicos junto a una barrera levantada; no nos dicen nada y procedemos a buscar aparcamiento. Damos un vistazo a la playa y decidimos ir a buscar la nevera y otras cosas. Hasta aquí todo bien, pero en cuanto la nevera asoma la cabeza por el maletero un chico se nos acerca para decirnos que no podemos ir a la playa con ella. Analicemos el porqué: Los mexicanos tienen la costumbre de ir con neveras en la playa, hecho que no es de extrañar teniendo en cuenta que los precios de los bares y restaurantes están a estándares americanos. Por lo tanto, si prohíbes el uso de neveras, automáticamente restringes la entrada de gente local a las playas y las conviertes en “privadas”.

Pero según la ley mexicana, TODAS las playas son públicas a excepción de aquellas que se encuentran dentro de recintos militares. Por lo tanto, ¿si las playas son públicas, como puede ser que te prohíban la entrada de neveras? Es más: ¿quién te lo prohíbe? Según el chico de la entrada: la empresa propietaria de todo: del restaurante, de la administración de las fincas, del camping, etc. Es decir, que a la práctica quién decide que se hace en cada playa son los “inversores” extranjeros.

Aún así, insistimos: no te pueden prohibir nada en una zona pública. ¿Donde está el truco? En que la empresa (seguramente americana o española) controla el acceso en la playa y, a pesar de que están obligadas a mantener un acceso público abierto, no lo respetan. Por lo tanto, a pesar de que no te pueden prohibir nada en la playa, sí que te pueden prohibir aparcar en la zona o simplemente acceder a la playa a través de sus “dominios”. 

Ese día decidimos dejar la nevera al coche para no crear un conflicto pero no sin antes haberselo cuestionado todo al chico. A él, como mexicano, también se le está “prohibiendo” la entrada y el uso público de la playa para que los güeritos puedan disfrutar de ella sin tener que sufrir las molestias de tenerla que compartir con la gente local. Él mismo reconoció que a pesar de que antes iba a esa playa, ahora ya no va para evitarse problemas. Y es que él sabe exactamente las órdenes que tiene y posiblemente si no es una nevera, será otra excusa la que encontrarán para evitar la entrada de la gente local.

Se trata de una situación que se repite a lo largo de toda Riviera Maya. La misma historia la encontramos en Akumal. Pero allá la cosa es todavía más grave: Akumal pertenece, todo el pueblo, a una sola familia de americanos, que para hacerlo todavía más irónico, se llaman Bush. En particular una de las hijas gestiona el “cotarro”. A lo largo de los años ha hecho la vida imposible a la gente local hasta llegar en su punto de haberlos expulsado de donde vivían (junto a la playa) y “cederles” unos terrenos al otro lado de la carretera dónde, cómo han podido, han construido un asentamiento que queda lo suficientemente lejos como para no molestar a los turistas y lo bastante cerca como por que puedan desplazarse a la zona de la playa a trabajar, es decir, al mismo lugar de donde se los ha expulsado. Sabemos del cierto además, que cuando alguno de ellos ha querido sentarse un rato en la playa (dentro de los 20 metros públicos por ley) delante de un hotel, se los ha echado manguera en mano. 

Pero la situación es más grave todavía. La misma L. Bush ha montado una ONG (el CEA) que se supone que se dedica a cuidar principalmente los corales y las tortugas marinas. En realidad, a través de esta entidad, lo que hacen es restringir todavía más el uso de la playa por parte de los locales. Cómo que la misma familia también es propietaria del centro de buceo, entre la ONG y este centro gestionan todas las visitas de los turistas y han conseguido que la gente local que tenía negocios de buceo se fueran porque no tenían permiso de trabajar dentro de los "dominios" (recordemos que las playas son públicas) de la sra. Bush.

Todos estos datos los hemos obtenido charlando con habitantes de Akumal y están contrastados por la prensa local: haciendo una simple búsqueda en google rápidamente encuentras noticías que corroboran todas estas historias. 

Al final, el objetivo es el mismo en todas partes: expulsar la gente local de su espacio, de sus playas para que cuatro americanos y europeos puedan disfrutar sin ser molestados. Incluso en Akumal, la Sra. Bush quiso construir una piscina en la zona del poblado para evitar que los locales se acerquen a la playa.

Esta es la otra cara de Riviera Maya, la que no se explica.

Visitad la Riviera Maya. Vale la pena. Pero hacedlo conscientemente: yendo por libre, evitando las “patrañas” de las grandes corporaciones, intentando beneficiar la población local y respetando el medio ambiente y su fauna. 

Una pareja despide a una barca de pescadores en Akumal
Continuar...

17 d’abril del 2012

La recerca d’apartament


Trobar un apartament “bueno, bonito y barato” és complicat. Ho és fins i tot quan tens clar on el vols trobar i coneixes la ciutat de tota la vida. Però si a sobre no saps ni la ciutat o poble on vols trobar-lo dins d’una franja aproximadament 100 km i no hi has estat mai...la cosa es complica. No se com, però ens en vam sortir en només una setmana, això sí, frustracions incloses.
Vam arribar a Akumal i el primer que vam fer va ser caminar-lo. Akumal està dividit en dos: Akumal platja, ple d’estrangers i per tant, d’apartaments i restaurants cars (descartat) i Akumal poble, a l’altre cantó de la carretera i en poques paraules, un assentament on estan els locals, els quals van ser expulsats d’Akumal platja per poder tenir els americanets contents (tema que dóna per un post sencer i que tractarem més endavant). Vam caminar per Akumal poble i vam preguntar per lloguers, però el lloc és tan petit que no vam trobar res. Descartat.

Següent parada: Playa del Carmen (a uns 30Km d’Akumal). És una ciutat d’uns 150.000 habitants i vam pensar que seria més fàcil trobar-hi apartaments. Ens van dir que la manera de fer-ho era amb els diaris o buscant els cartells als balcons de “se renta”. Abans de començar a caminar sota el Sol tropical, vam decidir provar els diaris: res de res...a caminar! No vam trobar gaires cartells però del que si ens en vam adonar és de que Playa no ens va agradar. Descartat.

Propera parada: Tulum. Era el tercer dia i vam decidir que faríem una mica de turisme. Vam anar a visitar les ruïnes (una meravella) i després al poble per veure si era un lloc que ens pogués agradar. Res: Tulum està distribuït al llarg d’una carretera sense cap encant. Descartat.

Quart dia: Va ser un d’aquells dies en que quan l’has passat te’n adones que va ser un punt d’inflexió. Vam anar encara més lluny, a Puerto Morelos, un poble petit entre Cancún i Playa del Carmen, una mica oblidat per els grans hotels i el turisme massiu. Jo tenia hi molta fe i encara ara penso que no hagués estat un mal lloc. Però després de patejar-nos tota la part més propera al mar, ens en vam adonar que els lloguers eren més cars del que esperàvem i per trobar-ne de més barats havies d’anar-te’n a la part del poble que queda més allunyada, a l’altra banda de la carretera i sense cap encant. Aquí, el Carlos ja m’estava recordant que el que jo volia: “bueno, bonito y barato” era impossible de trobar. Així que amb l’ajuda d’una noia que vam conèixer vam anar a veure com eren els apartaments barats de l’altre cantó de la carretera: descartats! La frustració va arribar al seu màxim nivell: Vam acabar tirats en mig del no res, a ple Sol i preguntant-nos perquè @#*#@% ens estàvem matant tant a fer-ho tot a peu: sense cotxe era molt pesat i difícil conèixer llocs nous i buscar-hi apartament. La conclusió va ser que havíem de llogar un cotxe per no perdre tant de temps i energies. Encara abans de tornar a casa vam parar a Playa, vam patejar una mica més i vam apuntar 4 telèfons per trucar i preguntar.

Punt i a part. El dia següent vam fer dia de reflexió: platjeta d’aigua turquesa i tranquil·litat per decidir el següent moviment. La conclusió va ser que allà on seria més fàcil trobar alguna cosa era a Playa: per ser una ciutat més gran hi hauria més diversitat de preus i a més és el lloc que queda més a prop de tot dins de la Riviera Maya. Vam trucar als telèfons que havíem recollit i vam buscar-ne d’altres per Internet.

Dia definitiu: Arribant a Playa vam anar a llogar el cotxe i amb el tema transport solucionat, vam visitar apartaments a llocs on sense cotxe no hi podíem arribar. Al final del dia no n’havíem trobat un, sinó dos. Finalment, ens hem quedat amb un petit apartament a l’entrada d’Xcaret, enmig de la selva, amb molt d’encant i una terrassa i unes vistes impressionants: “bueno, bonito y barato” si ja deia jo!

Continuar...

3 d’abril del 2012

Primer mes sabàtic


Ara sí. Hem canviat de residència i també de connexió d’Internet i per fi, ara sí, puc pujar entrades al blog i penjar totes aquelles fotos que tenia pendents. Han passat trenta-i-pico dies i moltes coses des que vam arribar. La nostra estada a Akumal ha estat plena d’experiències noves i emocionants però ha arribat al seu fi i ara iniciem una altra etapa: vivim en un apartament enmig de la selva, prop de Playa del Carmen. Però resumir tot el que ha passat en més d’un mes en una sola entrada de blog és missió impossible. Per sort, una imatge val més que mil paraules i per tant us deixo amb un petit recull prou il·lustratiu.

Akumal:




L'apartament d'Xcaret


Nedant amb tortugues a Akumal:



Playa del Carmen: 


Tulum: 





Puerto Morelos:


El nostre cotxet:


Coba: 



Valladolid:



Ek'Balam:



Chichen Itza:




Playa del Carmen:



Xcaret: 



Nedant amb dofins (Xcaret):





Platges desertes:


Isla Holbox:




 Cenotes:



Yal Ku:

Noves amistats: 




Continuar...

LinkWithin

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...